lunes, 21 de noviembre de 2016

LA DONA DE LOT


 Homenatge a Anna Akhmàtova

El Passeig ben llarg amb plàtans que ploren les tardors. El Carrer Major com un formiguer on s’emmagatzemen il·lusions. La muralla a trossos, ara sí, ara no. La placeta on juguen els menuts i beuen els majors. Silenci encisat als racons del Raval, el silenci que tant busque i que no puc trobar perquè estic ensordida pel brogit de la mar, que brama enfurida nit i dia dins el meu cap.
–Què mires? Què dius?
Res. Tinc les parpelles enganxades amb vesc i els llavis cosits amb fil d’aram. Si mirara, si gosara mirar, trobaria podrimer entre l’or dels basars. Si parlara, si gosara parlar, alçaria un clam. No ho faig, però. Sóc una dona de sal. La dona d’aquell Lot que se’n va enyorar i per desobedient la castigaren tota l’eternitat.
–Més valdria que tancares la boca, si no saps dir res de bo. He ensenyat a una dona a fer servir la veu. I ara, com puc fer-la callar?
Aquest és el teu plany, home? No te’n preocupes tant. Qui m’ha d’escoltar? Esquerdada, abatuda, la meua veu és veu de pols del desert. Una veu que s’assembla al vent. Pot confondre’s amb el lleu so del ventijol entre els canyars. O amb el pas de la colobra que repta sobre la cendra i dibuixa giragonses amb el ventre escatós. De la meua veu han fugit els tons estridents, els matisos afuats, els timbres de joia, la rialla esclatant. He perdut pell i carn. Em queden els ossos pelats. És la veu d’un esquelet o d’un fantasma encadenat. Una veu que no s’ou. Una veu sense veu. Una veu que diria, si poguera, que aquesta ciutat té carrers i places i placetes i carrerons on la gent formigueja per a fer passar el temps entre el Passeig i el Carrer Major. I que, potser, siga una ciutat bonica. Mèrits no li n’han de faltar.  Però tinc les cames ertes, que no camine ja, i tant se’m donen les belleses del meu voltant. La ciutat que respire és la interior. Totes les cases son de cartó.

–Bestieses. Només bestieses. Ets curta d’enteniment, ja se sap.
I tant. Ho tinc tot massa curt. Pobra de mi, no hi arribe. Qualsevol ho entendria, és ben senzill i clar: que no m’estimes gens i que mai no ho faràs. Per què així m’arrossegue cap a qui m’és estrany i per què cada vespre per tu he de resar? Com puc estimar un home que em rebutja per ser com sóc, que no veu en mi persona sinó aberració? Ah, l’amor! Un misteri, un prodigi, un desconsol. Allò que embruixa vora el cor, enroscat com una serp petita, o el colom que es passa tot el dia parrupant a la finestra blanca; allò que brillarà en el gebre… fins que es fa tot fosc.
Fa temps vaig creure en l’amor.
Va ser un hivern tan fred com aquells de les fotografies del nord. Amb grans espais blancs al peu de llunyanes muntanyes de gel. Un ós polar, un llop, una morsa traient el cap de les aigües d’un llac glaçat. Un fred atordidor. Però, malgrat la fredor que em travessava el cos, jo tenia calent el cor. Encés d’esperança. Hi creia, de debò, que el meu escalf podia fondre tota la neu del món. Un món tan gran. Un cor tan petit. Quina gosadia, la de la innocència!
Amb l’amor vaig pintar la ciutat de colors. Les cases del centre relluïen com el sol, el Palau recuperà l’esplendor, les falagueres brotaren al claustre de Sant Roc. Els meus ulls ho veien tot nou i bonic, i a tu, enmig de tot. Com l’astre que arriba a l’acme enlluernador. Beneïda visió que durà un hivern. Maleïda ceguesa que arribà amb la primavera, tot just quan m’abandonares sense explicacions. Ni un adéu. Només negació. I el dit acusador amb què em convertires en estàtua de sal per sempre més.
La primavera no va ser freda ni tèbia. No es va fondre el gel ni els immensos camps nevats es convertiren en prats. Simplement, no va ser primavera. Va esdevenir un buit absolut, inabastable. L’amor, no va ser ni càlid ni dolç ni amarg ni espantós. Simplement, no va ser amor. I Gandia va perdre les lletres del seu nom, els fanals del Passeig, les llambordes dels carrers, les façanes de les cases, la remor de la gent, l’ombra del pont...

Ha passat el temps i m’he quedat al mateix lloc. Dona-pedra-de-sal. Un lloc que no és cap lloc sinó una absència. Una dona que no és cap dona sinó un record. No puc parlar sense ofendre’t, no puc mirar sense molestar-te pel fet d’haver existit mai. Sols sé que sóc per la remor que m’arriba del mar furiós i m’estavella en les orelles i alimenta aquesta fúria seca de cristall de sal on encara puc reconèixer del traces del meu jo.
Relat publicat al llibre Silenciades. XX Homenatge a la Paraula. CEIC Alfons el Vell, Gandia 2016

miércoles, 7 de septiembre de 2016

NOVEMBRE ELÈCTRIC A PRADA DEL CONFLENT

Hi havia la pluja, que queia a cànters i omplia les sèquies i els rierols de Prada del Conflent.
Hi havia la plaça del poble, amb els bars de tímides llumetes i l’empedrat mullat i olorós davant  l’església de carreus rojos.
Hi havia les dues fileres de castanyers fins a l’entaulat on s’esperava l’actuació musical d’aquella nit, amb l’embalum dels bafles i micros cobert i regalimant.
Hi havia els cartells, discrets però nombrosos, que exhibien aquell nom de ressonàncies poètiques: 
Novembre Elèctric.
I, enmig de tot, hi era jo. Una dona vestida de blanc que corria com una boja plaça amunt i avall pregant que aquella pluja fera la bondat de retirar-se perquè tenia una il·lusió immensa de veure actuar aquell grup. No podia ser la vida tan cruel, de fer arribar els xicots de Novembre Elèctric fins allí, a kilòmetres i kilòmetres de casa, per a impedir-los actuar.
La pluja, però, no em va escoltar i jo haguera pogut invocar totes les forces humanes o divines conegudes o de sobtada invenció sense aconseguir res. Tanmateix la màgia del Canigó és llegendària i no podia abandonar-me al desconsol. L’organització de la Universitat Catalana d’Estiu s’apiadà de mi i el concert es traslladà a l’amfiteatre del centre Charles Renouvier.
                              
Oh, per fi! Què ve a ser una hora de retard quan una cosa s’ha esperat llargament?


Preciosos instruments sobre l’escenari, la veu dolça i evocadora de Yeray Calvo i uns músics disposats a enamorar el públic. Un concert per a tremolar de felicitat. De fet, vaig gaudir com una nena amb una bossa de caramels, o encara més. Els versos d’Hèctor Serra, que han inspirat el darrer disc, sonaren d’una manera molt especial acompanyats de la remor de l’aigua que entrava per la porta oberta.

I com que portem la biografia en els glòbuls, en petites partícules de crom corroïdes pel temps i l’erosió, jo aquella nit estava destinada, no sols a experimentar aquell goig inesperat, sinó també a emportar-me una bona sorpresa. Quan van tocar la meua cançó preferida, Yeray Calvo va revelar al públic la anècdota literària que ens uneix, un projecte que compartim fins i tot sense conèixer-nos personalment, i em va regalar un aplaudiment que em va traure els colors de la cara. Un detall tan bonic que no l’oblidaré.



Com que la flama del Canigó no s’ha d’apagar mai, aquest concert quedarà congelat a la meua memòria per sempre. No vull perdre el record d’aquest moment en el qual vaig comprendre que, quan tot s’acaba en realitat tot torna a començar. Com si res hagués passat. Sobretot, no vull oblidar l’abraçada càlida de Yeray mentre tremolàvem, aquell 17 d’agost plujós i tendre.


Una cançó és molt més que una cançó, és un tros d’il·lusió que és llança a l’univers per alimentar noves il·lusions en una cadena sense fi. Jo tinc una baula de la cadena i espere confiada perquè sé que sempre marxes quan més et vull però mai per sempre.

viernes, 13 de mayo de 2016

L'AMIC DE L'AVI

I què em dieu d’un monstre verd i pigallat amb ulls de granota, banyes daurades i un parell d’orelles blau mar? Penseu que pot ser dolent? La mena de monstre que de nit s’enfuig d’un malson per a turmentar els xiquets? Creieu que us mossegarà la punta del dit gros amb les seues dentetes de plastilina?
Ai, que només de pensar-ho se’m cargola la panxa de tant de riure! Que potser us heu tornat bojos?
Clar que no.
Ni turment ni malson. Jo ni tan sols li diria “monstre”. Diria només que és diferent. Una mica massa rodó, massa pistatxo... i set pigues al front supose que són massa pigues. Massa sí, però això és tot. No li tindria gens de por encara que se m’apareguera la nit de les ànimes a la llum d’un ciri. Si en el fons és graciós. Fins i tot més que l’avi quan fa la carassa de pallasso i comença a fer saltirons com un gripau i al tercer bot ja se n’està penedint, que li fa mal la ciàtica. Avi, que ja no estàs per a bots, li dic jo. I ell em mira amb ressentiment i se’n va agafant-se de l’anca.

El meu avi, tot i ser tan vellet, té ànima de jove saltamarges, però no té les cames per a trots i es queixa tot el temps del dolor. L’àvia li escalfa bosses d’aigua calenta i li les posa sota el cul i així aconsegueix que estiga quiet una estona. Ben curteta, ben curteta. Al cap d’un instant, ja ha deixat la bossa amagada sota un coixí i se n’ha eixit al corral a trafegar amb la llenya, lligar feixos amb cordells, carregar cabassets amunt i avall, o qualsevol altra cosa per l’estil. Així va ser com es va trobar el nostre amiguet monstre, vull dir, el nostre amiguet diferent... que, per cert, es diu Buggi.
Es veu que l’avi estava tot enfeinat omplint de branques el carretó, que volia encendre la llar, i en estirar una branca corcada d’olivera es va trobar el nostre amic dins d’un forat. L’avi no s’ho podia creure, que aquella coseta rodona i mocosa tinguera vida pròpia, i se’l mirava amb uns ulls com a plats. Mentrestant, tot indignat, ell aprofitava per recriminar-li les seues maneres brusques. Que així no es desperta a en Buggi, carapallús! Que Buggi estava dormint ben calentó i no tenia cap intenció obrir els ulls fins la primavera, tros de safanòria! I va saltar al muscle de l’avi i després a l’orella i li va dir moltes rucades.
La cosa és que es van posar a discutir sobre qui era més insolent dels dos i crec que van acabar empatats perquè al cap d’uns minuts ja estaven jugant al sambori. Tot el matí van cantar, van jugar a llançar escopinades i altres marranades, i fins i tot es van contar secrets (tan secrets que l’avi no me’ls ha volgut dir a mi). Es van fer tan amics que l’avi li va buscar una capsa de sabates vella, la va omplir de paper i cotó en pèl i li va dir que podria dormir allí quan estiguera cansat.
A la vesprada, l’àvia va trobar aquella capsa vora de la llar i pensant que era de les botes d’aigua se la va emportar cap al rebost. I Buggi es va tornar a despertar com una fera i va començar a fer bots al voltant de l’àvia que de poc no la mata de l’ensurt.
I així es va acabar l’estada d’en Buggi a casa perquè l’àvia va dir que si aquella cosa no desapareixia immediatament, l’avi hauria de passar la nit al muntó de la llenya, amb ciàtica i tot.
Aleshores l’avi va portar Buggi al bosc i li va buscar una soca de garrofer ben gruixuda i foradada per fer-li de cau. Se’l va deixar allí, ben protegit per a passar la resta de l’hivern. Serà molt divertit quan arribe el bon temps i es desperte, perquè sé que han quedat de retrobar-se i anar junts a vore les falles. I això jo no m’ho pense perdre.

viernes, 4 de marzo de 2016

PASSEIG PER GRÈCIA



El sol daura la cornisa dels edificis, els arbres reverdits anuncien la primavera, la plaça és plena de gent que passeja mentre conversa amb paquets sota el braç. Sofia guaita per la finestra mentre penja les cortines a la barra i sent el desig de perdre’s entre la gernació de desconeguts per ser una cara més, un cos més sense nom.

Quan acabe la feina eixiré al carrer, fa molt de temps que no faig un passeig de capvespre...

El vestit d’una senyora aturada al peu del fanal li fa vindre records. Oh, és com aquell que es posava la mare per a la processó i li parava tan bé, el de la falda a plecs i la flor a l’escot. Per què no l’hauré conservat? Es punxa amb un ganxo i torna l’atenció a les cortines. Procura estovar-les una mica per fer bonic i baixa de l’escaleta. En posar el peu al terra, sense voler, entropessa amb el recollidor i escampa tota la brutícia que havia agranat feia una estona.

A la mare li agradava conrear oliveres i llorers, sempre amb les mans brutes de terra, però quan s’arreglava per eixir era la més elegant, la més delicada, i els homes li anaven al darrere...

Recull tota la runa amb la granera i es dirigeix a la cuina per abocar-la al poal del fem. Després es deslliga el davantal i el penja de la perxa. S’encamina al bany per a pentinar-se una mica abans d’eixir al carrer. Al corredor entropessa amb la filla que ix del saló i l’aborda fent nanses amb les mans als malucs. No trobe els pantalons negres. On els has ficat? Sofia li respon que si ha mirat dins l’armari. La filla esbatana els narius. Et penses que sóc ximpleta? Si foren dins l’armari no t’ho demanaria. Me’ls vas llavar com et vaig dir? Sofia desvia la mirada. Doncs, no ho recorde, veges si són a la bugada. La filla bufa i rebufa. No cal que ho mire, segur que no te n’has recordat. Sempre igual... I desapareix amb una altra portada.

Sofia entra al bany. S’humiteja les mans i se les passa pels cabells. Després amb el raspall se’ls allisa.

Els tinc fatal, però no tinc temps per a més, se’m farà tard per al passeig.

La filla entra al bany amb els pantalons fets un nyap. Els he trobat a l’estenedor; si me’ls planxes de seguida encara me’ls podré posar per al concert, li diu, i li lleva el raspall de la mà i l’aparta de l’espill. Au, afanyat que he de passar a recollir Mireia.

El baf de la planxa entela les ulleres de Sofia i l’obliga a aturar-se de tant en tant. Tan de bo fóra més com la mare, que sempre estava contenta. En canvi, jo...

 La ratlla dels pantalons no li ha eixit prou recta, es desvia al final del camal.

Ella sempre somreia, com s’ho feia?

Ja estan? Que bé... Me’ls pose i me’n vaig.

La filla es tanca a l’habitació i n’ix al cap d’un minut amb els pantalons ajustats i un top que li permet lluir el melic. El corredor es converteix en una trampa asfixiant a causa de l’excés de perfum. Sofia es fa aire amb la mà. Torna prompte, que demà has d’anar a l’institut. Els ulls de la filla llancen espurnes. Ni somniar-ho. El concert acabarà tardíssim i he pensat quedar-me a dormir a casa de Mireia. Si demà em perd el matí tampoc no passarà res de l’altre món. Sofia encreua els braços. De cap manera, et vull a les onze a casa. No consentiré que faltes a classe, ja ho portes prou malament com per a... Malament? No vull estudiar i ja és hora que t’enteres! Sofia esbatana els ulls. No digues això. Trobar treball és molt difícil i si no tens una bona formació... La filla fa dos passos cap ella amb posat desafiant. Ah, formació! I a tu de què t’ha aprofitat, eh? Que si cultura grega, que si l’Atenes de Pèricles i els versos d’eixe tal Homer. M’ho vols dir, senyora doctora, de què t’ha servit tot eixe rotllo? Sort que vas pescar el pare, que si no encara demanaries almoina a la porta del supermercat. Els ulls de Sofia s’entelen una altra vegada, no li cal el vapor. Veu la filla allunyar-se pel corredor i escolta l’enèsima portada.

Sofia es torca les llàgrimes amb el torcamans i s’aboca a la galeria. Amb la llum última del dia veu que del fanal de la plaça s’ha penjat un mico amb una disfressa daurada que no para d’exhibir-se amb gestos obscens. Té la gent entretinguda amb la vella història d’Hèracles, que entre les seues moltes proeses va aconseguir netejar tota la brutícia dels estables d’Augies desplaçant el corrent dels rius Alfeu i Peneu. Només un semidéu podia acabar amb aquella massa corrupta que durant anys s’havia acumulat sobre el terra. La gent fa rotllana al voltant del mico i escolta la història embadocada, mentrestant una ombra sinuosa els furta els paquets de sota el braç i les carteres de la butxaca. Sofia ho veu tot des del balcó i vol cridar per avisar la gent d’aquell robatori, però és massa lluny. Ni cridant a ple pulmó la sentirien.

Sofia recolza en front contra el vidre, abatuda.

Mare, tu que sempre reies i cantaves, ens has deixat orfes; ara el Partenó cau a trossos sobre el mar i alça contra la terra onades de sal i peixos morts, i els versos antics sagnen a les boques del poble, i les cariàtides s’esquerden d’un mal que ve de dins, d’un mal que no es pot aturar, mare, mentre les sirenes, les harpies i els centaures agonitzen a les cantonades; i jo passege el capvespre de la pedra, de la sal i els peixos morts i demane de poder salvar, per l’amor dels deus, almenys el nom d’un nom.

                                  
                                   (Article publicat al llibre de la Falla Sant Josep-Raval 2016)                                

martes, 2 de junio de 2015

Sord, mut, cec, l'amor.

Teresa volia conéixer l’amor. S’endinsà al fons del bosc i cridà ben fort: T’estime! La seua veu corregué amb l’eco per racons i fondals i, en extingir-se, deixà un gran silenci. Teresa esperà i esperà una resposta que mai no va arribar.
–Es veu que l’amor és sord –va pensar.
I se’n pujà dalt de la muntanya més alta i, de cara al cel, cridà amb gran potència: T’estime! La seua veu aturà el pas dels núvols i el vol dels ocells, però, després d’esperar una bona estona, no obtingué cap resposta.
–Es veu que l’amor també es mut –va dir.
I s’acostà a la voreta del mar i escrigué sobre l’arena un T’estime immens. L’espera no va ser més curta que les anteriors, fins que, en caure la nit, Teresa va deduir que, a més, l’amor era cec. O, pitjor encara, que no era enlloc.
Tan decebuda es quedà, que es tancà a dins de casa i decidí passar la vida cultivant flors al jardí. En la seua soledat, no es va assabentar que els arbres creixien més que mai, els ocells es multiplicaven miraculosament i els peixos naixien amb gran prodigi.
        Un dia tocà a la porta de casa un llenyater.
–Què vols de mi? –va preguntar Teresa.
–No tindries un got d’aigua per un home assedegat?
–El meu got està trencat –va respondre malhumorada, i li va tancar la porta al nas.
        L’endemà va tocar a la porta un caçador.
–Que volies? –va preguntar Teresa.
–No tindries un mos de pa per un home famolenc?
–La meua farina està per cerndre –va respondre amb disgust i li va demanar que se n’anara.
        Al dia següent va arribar un pescador.
–No podries ajudar-me a reparar la xarxa? –va demanar a Teresa.
–La meua agulla està despuntada –i li va fer una bona portada.
Van passar molts anys. Els cabells de Teresa es tornaren blancs i el jardí estava tan ple de flors que ja no n’hi cabien més.
–Podria vendre’n unes quantes, així hi faria lloc per a plantar-ne de noves –va pensar. I va tallar les més vistoses, les va posar en un cabàs i se’n va anar al poble a vendre-les.
        Al mercat, entre la gentada, Teresa va veure tres ancians que conversaven asseguts al sol.
–Aquella dona solitària era més bonica que un pensament. Em vaig interessar de seguida, però ella no va voler saber res de mi –deia el llenyater.
–Sí, diuen que era bruixa i que va ser ella qui va enamorar la terra, el mar i el cel i va fer que les criatures es multiplicaren com en cap altre lloc del món –deia el vell caçador.
–Bruixa i tot, jo m’haguera casat amb ella –va dir el pescador.
–Sabeu? –va afegir el llenyater-. Crec que després de tot vam ser afortunats. Què ens haguera donat una dona així, que no sap res de l’amor?
I el caçador va respondre:
–L’alegria d’estimar-la.
–Sí, això ja és molt –va afirmar el pescador–. El que té de gran l’amor no és el que et dóna, sinó el que sents quan et dones a qui estimes. L’amor és sempre per a l’altre.
        Teresa escoltà aquella conversa bocabadada i, després d’eixugar-se les llàgrimes, deixà al terra el cabàs de les flors i se’n tornà cap a casa.

     Un pas rere l'altre arribà al seu jardí ufanós i amb les mans nues arrancà, una a una totes les plantes que s'hi criaven, fent-se arraps, talls als dits, espellifant-se. En caure la nit estava exhausta. Va contemplar la terra arrasada i el munt de plantes destrossades. Aquella era la seua darrera obra, va pensar. I es va deixar caure sobre el munt de fullaraca perquè la llum freda de la lluna s'emportara el que quedava de la seua vida balafiada.

miércoles, 29 de abril de 2015

Milonga de Tardor.

    
Encarna Sant-Celoni i Verger
La novel·la Milonga de Tardor es convertirà en un paratge especialment atractiu dins del paisatge literari que conforma l’obra ja àmplia d’Encarna. Un paratge dotat d’una gràcia particular que déu el seu mèrit, possiblement a parts iguals, al notable treball lingüístic i a l’interés de la història que ens conta.

     Per introduir-vos en la novel·la començaré, com acostume a fer amb la majoria dels llibres, pel títol. Milonga de tardor. Un títol potent que se’ns queda a la primera en la memòria. La milonga és un tipus de cançó característica del folklore d’Argentina i Uruguay, de ritme binari bastant viu, moltes voltes acompanyada de guitarra, que és considerada una de les predecessores del tango argentí. És per tant, una cançó per a ser ballada. Jo que sempre em pregunte el perquè dels títols, crec que Encarna ha elegit la milonga, a banda de les evocacions musicals que ressonen per tot el llibre, perquè d’alguna manera el que ens conta l’autora, la història d’Erna que és la protagonista, d’alguna manera és també és un ball, un ball amb l’amor.
     Un ball on la protagonista va avançant, retrocedint, saltant, giravoltant, fent alguna pirueta, per a acabar amb un bon tall (a la manera d’un tango) i amb una figura esplèndida que no deixarà indiferent cap lector. Per altra banda,  la tardor pot referència al fet que la protagonista no és la joveneta que s’inicia a l’amor, sinó més bé la dona experta que ha de superar males experiències i que, tanmateix, està plenament oberta a gaudir cada instant de la vida.


La novel·la consta de 9 capítols que tenen preciosos títols poètics, molt suggeridors i que ens preparen per al que vindrà després. Us en llegiré alguns perquè veieu que són realment bonics:
III. Va somniar que l’amor li reservava una sageta amb el seu nom.
V. i restar allí, arrupida, fins que el món no fós món, ni la Terra una utopia.
VIII. Una pell que reclama una altra pell i dues sentors que es conjuminen.
Són títols tan evocadors que fan vindre ganes de llegir immediatament el capítol.
He de dir que Encarna és una poeta i això és nota molt en la seua manera d’escriure, tant els petits detalls de la prosa com en la mateixa concepció del llibre. El treball minuciós de les frases, que no sols diuen les coses sinó que les diuen des d’una profunditat enriquidora, com si el text guanyara dimensions. Fins i tot de vegades ens ofereix directament poemes intercalats en el text:
Restrènyer la xauxa de tanta disbauxa
Greixant les rovellades xarneres amb un
Nou espant: des de lluny, moratòries
A l’encontre que no sé si vull o enyore.
Aquesta mirada poètica que és constant al llarg del llibre incita a fer una lectura assaborida, una lectura que es recree en els detalls de les descripcions, que es demore en els poemes i que accelere el ritme en els passatges on l’acció guanya terreny. El resultat és una lectura plena d’emocions, que de vegades ens sorprèn, unes altres vegades ens toca el cor, i altres ens intriga i ens arrossega pàgina rere pàgina.
De fet, un recurs que Encarna ha sabut molt bé dosificar per lligar-nos a la lectura és justament aquest, la intriga. El llibre comença amb una sucosa carta plena de misteri i d’erotisme que un desconegut envia a Erna, la protagonista, una professora universitària i escriptora danesa, que arriba al País Valencià en matricular-se al Campus Universitari en Català per passar-hi un any d’excedència. En realitat, el viatge és només una excusa per enfrontar-se als seus problemes personals, després d’una relació amorosa que ha acabat en suïcidi i que la turmenta, per buscar l’equilibri que li manca mentre s’enfronta al treball d’escriure una nova novel·la.
Les cartes eròtiques s’aniran repetint una rere l’altra, mentre Erna fa mans i mànigues per descobrir qui és el seu admirador anònim. Mentrestant, els qui llegim, anem creixent en l’enorme interès de saber què hi ha al darrere de tot plegat, qui és aquest enamorat tan loquaç que no dóna la cara. Lògicament, no serà fins al final del llibre quan es descobrirà tot plegat i la nostra curiositat podrà ser satisfeta. Ara bé, les cartes, són d’una gran intensitat, fins i tot, fogositat.
Així s’arriba al tema central de la novel·la, que és l’erotisme. L’amor carnal es desborda, s’incendia, llança flamarades, ens crema, ens arrossega... Jo, de vegades, enmig de la lectura havia de parar, per prendre aire i assimilar el que estava llegint perquè em despertava sensacions fortes en el cos.
L’amor apareix de moltes formes al llibre. Hi ha l’amor inassolible que representa l’autor anònim de les cartes, l’amor amical entre Erna i Klaus, hi ha l’amor impossible, més bé atracció eròtica entre Erna i el seu veí que observa a través de la finestra, hi ha amor frustrat entre Erna i el seu ex, Anders, hi ha l’amor gojós, resplendent entre Erna i Karen. Hi ha a la novel·la molts amors, amors lliures, amors tràgics, amors falsos i mentiders, perquè com tots sabeu l’amor pot ser moltes coses i pot fer-nos molt feliços o molt desgraciats, però, en definitiva, és el gran sentiment que tots els humans experimentem i que moltes vegades dóna sentit a les nostres vides. Amb Milonga de Tardor, Encarna ha volgut recrear-se en aquest tema tan universal i presentar-lo en la seua gran complexitat des de la seua mirada pròpia, que és la mirada d’una dona compromesa amb la defensa d’una feminitat sense complexos, poderosa, capaç de superar les trampes de societat per a manifestar-se en el seu esplendor. En la novel·la això es concretarà amb una sèrie de personatges, la identitat dels quals no vaig a revelar-vos i que juguen el paper malèfic, perquè són falsaris i la seua pretensió és, justament, burlar-se d’Erna. El resultat dels seus enganys tampoc no vaig a descobrir-lo, però puc dir que en eixe sentit Milonga de Tardor no us decebrà. I que, d’uns manera o altra, la veritat sempre acaba eixint a la llum.
A banda d’aquest tema central, hi trobem temes secundaris però també importants com: el suïcidi, la soledat, la superació, la seducció, l’engany, el cos de la dona, la quotidianitat de la vida, el somni, l’ofici d’escriure, la violència contra les dones, que afloren ací i allà en forma de breus reflexions que pengen, entreteixides dels fils argumentals.
Per exemple, el tema dels mascles que abusen de les dones el trobem en el personatge d’un homenet seductor que vol tindre relacions amb Erna i quan ella canvia de pensament ell es posa agressiu. Per sort Erna sap defensar-se amb taekwondo i es barallen fins que els veïns truquen a la policia, que s’emporta el quasi-violador.
El somni el trobem diverses vegades, ens el mostra la mateixa Erna en persona redactat en primera persona, com una confessió, i pren forma de carta. Hi ha malsons que brollen del passat però també somnis que són auguris i que es projecten cap al futur.
El cos de la dona està tractat al llarg de tot el llibre, i especialment amb motiu d’un famós quadre de Gustav Courbet. L’origen del món, que si el coneixeu, presenta en primer plànol el sexe d’una dona. El quadre s’exposava a Les Drassanes i Erna acudeix a vore l’exposició. En la secció de realitat virtual se’l troba i experimenta la sensació de tindre’l al davant.    
Si els temes són diversos i interessants, el mateix podem dir dels personatges: hi ha l’Erna, el seu amic Klaus, la seua amiga Marta, el seu veí Lluís, un altre veí que fa streaptease per a Erna des de l’interior del seu pis, el seu ex i desaparegut Anders, la seua amant Karen, etc... Tot i la diversitat, cal dir que són personatges que a penes si els arribem a conèixer perquè el llibre és sobretot Erna i més Erna. Ella ho ompli tot. Seguim el seu dia a dia, durant la seua estança a València, penetrem dins la seua ment i coneixem els aspectes més íntims, ens capbussem en la seua psicologia, les pors, els bloquejos, les tristeses que arrossega del passat, gaudim i patim cada moment del present a mesura que evoluciona i s’obri cap a un futur ple d’esperança. La veritat és que el personatge acaba sent part de les nostres vides perquè està molt ben construït i en acabar la novel·la sentim un regust amarg d’haver-nos-en de separar.
I, seguint les peripècies de l’Erna, ens infliltrarem en les interioritats domèstiques que transcorren al seu pis llogat, i que són el principal escenari dels fets de la novel·la, però també ens passejarem pels carrers i pels bars de la ciutat de València, el barri del Carme, el de la Petxina, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Palau de la Música, eixa capital nostra que coneguem tant i amb la qual ens podem sentir més o menys identificats. Encarna la descriu amb naturalitat i realisme i ens la presenta pròxima, vital, canviant, escenari d’amors i desamors, d’amistats i enemistats, un espai urbà borbollejant, plenament mediterrani, calorós, excessiu, irracional de vegades, just com segurament el pot veure qualsevol persona del nord d’Europa que faça un viatge a les nostres terres.

Un aspecte que també vull destacar de Milonga de Tardor és el de la seua estructura canviant i vigorosa, reforçada amb la inclusió dins del text de cartes, notes, narracions breus de somnis, fragments de cançons. Encarna juga amb els gèneres i els combina atorgant a la novel·la un gran dinamisme, ja llegim una carta, ja un poema, ara una nota, ara un fragment de text, i així aconsegueix agilitzar la lectura. D’alguna manera, tots aquests canvis em recordaven les figures d’un tango, on els ballarins van fent volts i revolts, ara cap ací, ara cap allà, i ballant ballant acabem la peça. Em sembla un encert aquest joc canviant.
I sobretot, el que m’ha agradat molt ha sigut la saviesa a l’hora d’usar la nostra llengua, de la qual Encarna demostra ser una gran coneixedora, la prolixitat increïble del vocabulari, el domini de l’adjectivació, el domini de les expressions i les frases fetes (que n’he aprés un muntó que no coneixia). Fa un ús magistral de la llengua com a instrument molt flexible, amb una naturalitat, amb una gràcia. La veritat és que Milonga de Tardor és un llibre per aprendre llengua de debò.
Per acabar només vull dir-vos que aquells que obriu les pàgines d’aquesta novel·la es sentireu immediatament seduïts per la veu d’Encarna, passareu una feliç estona immersos en la història d’Erna, gaudireu d’una bona lectura, sobretot ara que les vesprades són més llargues i sembla que conviden a seure’ns vora la finestra i llegir fins a la nit, i quan acabeu el llibre em donareu la raó que l’experiència ha valgut molt la pena.


martes, 3 de febrero de 2015

UN SOL ESGLAIAT

El divendres passat vaig acompanyar Sico Fons en la presentació de la seua novel·la Un sol esglaiat. Amb nosaltres també va estar Quin Sanç, que ens va cantar cinc cançons d'aquelles que escalfen l'ambient i fan aplaudir la gent amb ganes. Llàstima que les fotos que he aconseguit no tenen massa qualitat, però almenys il·lustren el text i fan l'acte una mica més present. Ací us deixe el text que vam llegir durant la presentació.

Aquestes festes de Nadal, mentre m’esforçava per vèncer un constipat monumental que em tenia lligada al llit amb estones de febre molt alta, vaig anar llegint Un sol esglaiat i m’ha quedat en el record com l’única cosa agradable d’unes setmanes de dolors, flegmes i sabors amargs de medicines. 
Abans d’endinsar-me en les pàgines d’una novel·la, acostume a fer reflexió sobre el títol. Un sol esglaiat. Per què?
La primera resposta a la pregunta fàcilment imaginable. Efectivament, l’ambientació de la novel·la recau en dies grisos, de núvols, de pluja que persisteix i només es retira esporàdicament per oferir un solet desmaiat. Ara bé, la pluja no arriba mai a la tempesta, no hi cap mena de força en l’oratge, és un oratge feble, desansiat el que acompanya la història que ens conta Sico. 
El títol, per tant, fa referència a aquest teló de fons gris davant del qual es mouen els personatges. Però, el sol esglaiat també té un significat metafòric molt més profund. A veure, pensem, Per què s’esglaia el sol? De què te por? Evidentment, d’un món que espanta. La novel·la ens conta diverses històries enllaçades amb una gran lleugeresa, com qui no vol la cosa, però al fons de tot hi ha un drama: la mort d’un l’innocent, en aquest cas una xiqueta menuda, que acaba sent víctima de les violències domèstiques de la parella protagonista i per extensió de la societat. Es tracta d’un món on les relacions personals són insatisfactòries, inquietants, la major part d’elles acaben frustrades, la gent no arriba mai a comprendre’s encara que s’estime. I al final, les espurnes de la tensió entre les persones acaben afectant a aquell que no s’ho mereix,  siga per l’atzar, o la mala fortuna. De manera que ho acaba pagant una víctima que en realitat no deu res, que no té res a veure amb els enfrontaments, i que, a més, no pot defensar-se.
Aquesta mort innocent, que desencadena la història i a la vegada la tanca, ja que la novel·la té una estructura circular, desencadena un sentiment de culpa en aquell  que l’ha causada i l’arrossega fins a la darrera pàgina. Per suposat, estic parlant del protagonista, un xicot de Tavernes,  de trenta anys i escaig, que es diu Alfred Brines, és propietari d’una tenda d’informàtica que no va bé, i que podria ser un xicot qualsevol dels que coneixem per ací. Una persona del carrer.
Compartint el protagonisme amb Alfred hi ha dues dones: Cora i Lídia i que són, com no podria ser d’altra manera, l’antítesi una de l’altra. Cora és amatent, protectora, angelical, generosa, acollidora i suposa una salvació temporal per a Alfred, mentre que Lídia és una fera indòmita, fúria de la natura, contradictòria, insatisfeta, primària i d’una gelosia malaltissa, que acaba portant el protagonista a la seua perdició. A més, apareixeran molts altres personatges i originaran moltes situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, però no passaran de ser secundaris i limitats.
A partir d’aquest triangle bàsic de personatges que hem esmentat es construeix la història. Els tres protagonistes presenten un perfil psicològic molt ben treballat i acabem, si no identificant-los, si almenys coneixent-los com si foren els nostres amics, i interessant-nos pel seu futur com si es tractara de persones de carn i ossos.
Per exemple, a Lídia ens la presenta com una dona que no estava capacitada per a viure sense parella no sabia, no podia viure sense home. Necessitava, sobretot al llit, notar-hi una presència masculina que li escalfara el cos i la vida. Era tan agradable sentir-se abraçada, estimada, recolzada, besada, acariciada i penetrada per un home. Com podia cap dona viure sense (cita textual, pag 67).
Aquest és un dels mèrits de Sico, el fet d’acostar-nos tant als personatges que se’ns oblida que ho són i els vivim en la pròpia carn, seguint els seus passos i patint les seues calamitats. L’autor ho ha aconseguit amb un punt de focalització ni massa pròxim ni massa distant que ens convida a mirar-los a prop i sentir els seus neguits però, a la vegada, ser capaços de veure’ls en la seua integritat i apreciar els seus defectes, les seues limitacions i ser crítics amb ells. Ens mostra els personatges a través de les seues accions, però també amb descripcions realment bones, que amb quatre pinzellades ens fan un retrat. Per exemple i continuant en Lídia, la descriu així. Lídia Bataller, xica misteriosa i enigmàtica, totalment incomprensible per a la majoria dels mortals. Lídia, noia mig catalana, mig valenciana, mig llatinoamericana, cosmopolita, nacionalista i ciutadana del món. Amant dels gats i tots els felins. Tossuda i rabiüda com una fúria mitològica i tendra i sensual i amorosa com l’amant més perfecta i desitjada per tots els homes. Lídia la irracional, la incognoscible. La més desitjada, la més odiada.
Cal dir que Lídia és el personatge més fascinant d’Un sol esglaiat, pel seu caràcter fort i contradictori, i per la seua biografia plena d’amors fracassats que va enllaçant els uns amb els altres: el seu primer marit Joan Valls, el peruà Jesús Paredes, Ignació l’electricista amb qui es casa per segona vegada i dura un mes, Mario l’argentí, i Alfred Brines.
Tots aquests personatges secundaris tenen un gran paper a la novel·la, perquè són molts i originen situacions diverses que aniran encarrilant la novel·la cap al seu final, tot i que no passen de ser limitats. Les seues descripcions també són molt bones. Vegem:
Mario Ferreiro, d’origen gallec, era un ésser estrany, fins a cert punt turmentat i sorprenent. Un celta austral, que solia dir ell mateix, un gaucho europeu i pseudopatagònic. Un lector voraç de tota mena de llibres científics, i sobretot, d’història que malgrat la seua erudició no havia volgut estudiar mai cap carrera i preferit, tanmateix, especialitzar-se en oficis mecànics. Ell es considerava un home més d’acció que de reflexió.
Però a mi m’han agradat, especialment les descripcions de les dones, on vegem que Sico trau punta a la seua faceta d’escriptor amb detalls de cert preciosisme. Mireia, una amiga de Cora, és descrita així: Posseeix com ella uns cabells negres i lluents, però planxats fins a deixar-los com una lleugera cortina tallats dalt els ulls formant una perfecta línia horitzontal. Una pell facial blanca que sembla, es diria, a mig camí entre la cera i la calç, unes pestanyes llarguíssimes que coronen bellament els ulls color mel i un escot que .. ehemm. Ací Alfred no té més remei que apartar la vista a corre-cuita si no vol que l’acusen de vell luxuriós i obscè.
A banda de la descripció, en aquest fragment és interessant la intervenció del narrador, fent-se present per un moment amb una eixida divertida que trenca un poc el to de la descripció per introduir una nota d’humor. Això passa molt de tant en tant, que ens trobem que la veu neutra del narrador, de sobte, cobra color i es fa visible aportant sobretot, alguna pinzellada irònica, o humorística, que reforça el caràcter contat de la novel·la.
I si els personatges resulten atractius, també ho són i molt els escenaris. La història transcorre en llocs tan coneguts com: Tavernes de Valldigna, València, Barcelona o Tenerife, que potser ens queda ja més lluny. De València hi trobem el barri gòtic, Mercat Central, Llotja dels Mercaders amb visita a la catedral i pujada al Micalet inclosa, però també la València dels estudiants al voltant de Blasco Ibàñez, i la Valencia dels ambients alternatius, àcrates, antisistema, llibertaris etc.
Però València també serà per a ell una ciutat opressiva, un lloc ofegador. Aquesta aparença agresta és trencada pels alts edificis que guaiten amenaçadors a poca distància, pel bram persistent del trànsit de la ciutat i pels murs gruixuts de l’antic llit del riu Túria que donen a l’indret un aspecte de fràgil bombolla isolada i vulnerable.
Trobem, per tant, la València coneguda, pròxima, estimada i detestada a la vegada, però sobretot nostra, la nostra ciutat, la dels valencians, així com l’hem feta entre tots i totes, amb les seues virtuts i defectes. Llegint el llibre, me n’he recordat molt del meu temps d’estudiant, dels llargs passejos pels carrers, pels ambients del barri del Carme, per aquells escenaris que també van ser l’escenari de la meua vida durant un temps molt bo, que és el temps de la joventut. I no vaig poder evitar sentir molta enyorança d’aquells anys i d’aquella ciutat .
Un altre escenari del llibre és Tavernes, tot i que Tavernes més que el poble el que trobem és ambient d’interiors, de cases i pubs de copes com el Blau-Cel, Magic, TNT, el Colpet, Venus, la Taska. I vinculat a Tavernes apareix un tema que és familiar per a tots nosaltres, la gent de la Valldigna, com és el tema de l’Alta Tensió.
 De Gandia, Xeraco o Simat també se’n fa menció breument, com un petit homenatge a la comarca, o almenys així és com jo ho veig, no és un homenatge d’afalacs ni lloances, és un senzill reconeixement: aquesta és la meua comarca, així la conte.
Pel que fa a l’argument, he de dir que és complex perquè es conten moltes històries enllaçades unes amb les altres a través dels personatges principals. El que fa, bàsicament, Sico és construir dues històries que evolucionen entrellaçades. Una va del present cap al futur i l’altra va del passat cap al present, o siga que evolucionen fins a confluir i convertir-se en una única història. El narrador va contant paral·lelament fragments de l’una i de l’altra. I el lector va seguint-los fins que, finalment, encaixa totes les peces.
La novel·la arranca amb la fugida del protagonista. L’antiheroi Alfred Brines fuig de Tavernes en tren cap a València en el moment que el dia naix, deixant al darrere una desgracia: la mort d’una nena innocent. Fuig, no com un assassí, ni com un malfactor, sinó com un home que ha comès una errada irreparable i que no ha tingut integritat per assumir-la. Des del primer moment, veure’m el protagonista a través d’aquesta mirada, la de l’home mancat, limitat, un incapaç, un home que fa pena enlloc de fer-nos ràbia. Com si establirem un pacte inconscient amb el personatge reconeixent que tots som humans i ens equivoquem. I la novel·la es tancarà quan Alfred siga capaç d’afrontar l’errada i acceptar el seu destí. A la fi l’home, aquest ésser erràtic, equivocat, mancat de recursos, no podrà evitar enfrontar-se a la realitat cruel del seu error, i això mateix el redimirà de la culpa que arrossega.
La novel·la té per tant, un tema de fons, un tema profund i que reclama reflexió, és el tema que ens toca l’ànima. Què fem amb els nostres errors? Tots en cometem i de vegades no tenen remei i perjudiquen els altres. Tenen reparació els errors? Com els hem d’afrontar? La fugida no cap en la moral ni en la ètica humanes. Però, a la vegada, és molt humà fugir dels nostres errors. Tots i totes evitem en algun moment afrontar la realitat i acceptar-la en la seua dimensió més dramàtica. A aquesta reflexió i a moltes altres ens convida Sico. Trobem reflexions sobre la mort. Llegiu uns fragments:
L´únic que sé és que un mort és un mort per a sempre, i un viu, un mort en un altre futur pròxim. La resta són elucubracions produïdes per la imaginació humana.
És bo sentir-se bé, sentir-se viu. A fer punyetes els morts, ja tindrem massa temps d’anar a fer-los companyia.
I l’Alfred es va explorar aquell dia del funeral l’interior i hi ,va descobrir no sabia si espaordit o sorprès, que no hi va trobar pràcticament cap emoció. Pot ser un poc de pena i perplexitat, però i el dolor, on era el dolor? S’havia quedat buit? El cos se li havia convertit en una closca inhumana sense emocions? Ah, si eixa el la gran cuirassa protectora de la humanitat. Descansem en pau i tranquils, doncs.
També trobem reflexions sobre l’amor.
Fem l’amor sempre com un combat desesperat a vida o mort.
L’amor segons Mario convertit en un combat a vida o mort on cadascun dels dos contrincants hi havia de donar tot el cos, tota la ment, tota l’ànima per tal de palesar-hi la immortalitat de la vida per damunt de l’univers etc. etc.
Un altre tema que tracta encara que breument però que a mi sempre m’interessa és el de la guerra civil i els seus efectes sobre la societat. La guerra civil espanyola que trencà les vides, destrossà famílies i causà desarrelament.
També trobem reflexions sobre la nostra llengua, la vida, la religió, el futur, l'anarquia, la família, les relacions personals, la música, la joventut. HI ha un ventall ample de temes que Sico va deixant damunt la taula, evitant dogmatismes i, fins i tot, el fet d'imposar una visió pròpia o una opinió personal. Només convida a parlar d'aquests temes per què cadascú els acare com vulga si li interessa, des del respecte a la llibertat de pensament de les persones.
 Potser, per resumir en una frase el sentit de la novel·la, dins dels molts sentits que té i que se li poden interpretar, jo destacaria:  que les persones som lliures, però responsables dels nostres actes. A partir d’ací, cada u que visca com vulga o com puga perquè la vida són quatre dies.
Per a concloure, destacar que la novel·la té una temàtica estimulant, perquè tracta dels temes universals que afecten les persones, i que no deixa al lector indiferent. A més està molt ben contada, amb un llenguatge molt viu, molt pròxim a la nostra parla de la Valldigna, molt assequible, que l’entendreu molt bé i a més aprendreu. Que el ritme és molt ràpid, les històries es succeeixen sense parar i sense donar-te compte ja te l’has acabada. Que la riquesa de personatges, situacions, de vivències, de reflexions, fan que la lectura siga intensa i ràpida. I que al final tindreu la sensació que és una novel·la ben acabada, (no vos dic si el final és feliç o trist), que el final és el que tocava, satisfà plenament totes les expectatives que la novel·la desplega i deixa un regust de sospir. Allò que diem: així és la vida.

Efectivament Un sol esglaiat, es un tros de vida literària, comprimit en dues-centes pàgines que jo us convide a llegir per què és un gust de compartir la mirada de Sico sobre les coses. A estones us divertireu i a estones sofrireu, i al final convindreu amb mi que la lectura ha valgut la pena.